Prou!

A la merda! He cridat més d'una vegada. A la merda...!
Que s'ha acabat! He decidit més d'una vegada. Que s'ha acabat...!
Que ja no en vull més. He comunicat més d'una vegada. Que ja no en vull més...
Oblida-ho! M'he dit imperativament a mi mateixa. Oblida-ho...!
No! He dit apretant-me el lacrimals més d'una vegada. Que no...
Riu! M'he ordenat més d'una vegada. Que riguis!
Decidit! He decidit més d'una vegada. Decidit...
Prou. He demanat més d'una vegada. Prou, per favor, prou...
Que s'acabi ja... Que s'acabi... Que s'encengui el llum i l'habitació deixi de ser completament negre... Que ja no faci fred, que quelcom m'escalfi el cos... Que ho deixi fer per sempre... Que surti el sol, que neixin papallones i que els camps s'omplin de color...
Però no, sembla que no ho deixarà fer...
A la merda! Que s'ha acabat! Que ja no en vull més! Oblida-ho! No! Riu! Decidit! Prou...



C.C.G.

en un bar de divendres vespre...

Ella s'havia alçat de la seva cadira i havia abandonat aquella taula plena de gent somrient per acostar-se a la barra d'aquell bar de divendres vespre amb la intenció de demanar-ne una altre. Ell, que l'havia estat observant des que havia arribat es va alçar de la seva cadira, va abandonar aquella altra taula plena de gent somrient, ben igual que els de totes les altres taules d'aquell bar de divendres vespre, i es va dirigir fins a la barra amb la intenció de descobrir qui era ella. S'havien alçat de les seves respectives cadires en silenci, deixant a la gent d'aquelles taules seguir amb les animades converses que sostenien.

Ella esperava el seu torn amb una rialla als llavis. Ell se li va acostar. Ella va sentir la seva respiració al clatell i no va poder evitar girar el cap. Els seus ulls es van trobar immersos en els de l'altre durant tres segons abans que parpellegessin alhora. Ella va oblidar-se del que volia fer abans d'aquella trobada, ell va somriure i la va saludar gairebé amb un xiuxiueig. En aquell moment les tecles d'un piano sonaven, creant una preciosa melodia, lluny, i només ella les podia sentir, allà, dins les seves orelles. Li va contestar amb un altre xiuxiueig. Ell es va presentar donant-li peu a ella per a que fes el mateix, i ella així ho va fer. Ell volia fer les coses bé, almenys aquesta vegada, i li va fer la típica pregunta, amb la que ella va riure i sense parlar va contestar.

El cambrer, rere de la barra, els va despertar d'aquell somni momentani fent-los tornar a la realitat, però tot i així la màgia no va desaparèixer de l'ambient. Van seguir intercanviant rialles, paraules, somriures, més rialles i al final els seus números de telèfon.

C.C.G.

gente que me recuerda a gente

Me enamoro inconscientemente de gente que me recuerda a gente...Y parece ser que huelo a éste tipo de gente a larga distancia, y voy de cabeza a su encuentro. Y me enamoro perdidamente de ésta gente ya por lo que hacen, como por el semblante físico que tienen con ésa otra gente a la que parece ser me recuerdan... Y de vez en cuando las dos cualidades se juntan, se unen en simbiosis cual líquenes y me desconciertan de tal manera que miro y miro y no dejo de mirar, embobada ante tal simbiosis. Una simbiosis que me parece perfecta, claro. Y el mirar me hipnotiza, y es hipnotizada cuando no respondo. Y muchas veces no respondo. Y los ojos se me abren al máximo y las pupilas se me dilatan. Y envuelvo éstos momentos de música, su música, la que desprenden y me entra por cada uno de los poros de mi piel. Y es según la música que desprende ésta gente que me recuerda a gente, y el ritmo de ésta, que me enamoro, embobo, hipnotizo y dilato las pupilas más o menos.

Y no se trata de prototipos, se trata de cualidades.

C.C.G