Maleïda.

No puc explicar-ho, tot i que ho intent, i de fet, no deixaré d'intentar-ho, però cada vegada se'm fa més difícil i de cada vegada aquesta sensació és més mala d'explicar...

Arribarà un dia en el que pugui respirar? Fer un alè? Deixar-ho tot enrere, no sentir mai més que em roben l'aire cada vegada que els meus ulls hi reparen o cada vegada que el meu subconscient ho recorda. Una pressió, aquí, al pit, que em prem cap endins i no em deixa omplir els pulmons amb l'O2 atmosfèric tan desitjat per tots... I pens que tan de bo no fos l'única.... que no fos l'única a la que li costa respirar.

I quantes vegades hauré de maleir-la? I quantes vegades més hauré de desitjar que faci complir la suposada crisi dels tres anys o qualsevol altre crisi? No sé si puc esperar tant.

I en certs moments em desofeg dient paraules gruixudes, paraules d'aquelles que t'omplen la boca i pots propulsar amb ràbia cap a qualsevol... I en altres moments em faig una bolla dins el llit, coberta per l'edredó feixuc que em protegeix dels meus propis pensaments, amb música de fons...

I voldria cridar-ho als quatre vents, i que o sabés tothom... tothom... però se'm trenca la veu i només puc dir-ho xiuxiuejant, un xiuxiueig quasi inaudible que no arriba més enllà de les meves orelles, un xiuxiueig que es perd en l'aire, dèbil i insegur però ple de paraules.

I sé que no serà avui, i potser tampoc serà demà, però que sigui aviat que jo aviat em cansaré de maleir-la...

Maleïda, exlam.

C.C.G